Gires el cap i l'observes pròxima, embolcallada de paisatge, omplint-se de sal i de sol. I penses que, al capdavall, les pors i els fantasmes són passatgers i, tard o d'hora, sols queda l'essència amagada a la seva pell, i aquesta espurna estranya i plaent que has recuperat en algun racó de les entranyes.
Poc a poc, procurant no remoure l'aire, palpes al teu costat fins trobar els pantalons. Furgues a les butxaques i en treus la càmera fotogràfica. Quietament la immortalitzes així, nua però vestida d'energia. Coberta d'un d'aquests instants imprescindibles fets de llum entre les pestanyes.
Hores més tard, ets incapaç d'explicar que aquesta imatge resumeix una cicatriu tancant-se. Que, en realitat, estaves capturant la teva essència, per evitar perdre-la de nou. Que cada resposta anhelada es troba oculta a la seva pell sota el sol.
A voltes, tot té un no sé què ple d'espurnes.
