Petita.
Discreta.
Fràgil.
Especial.
Complexa.
Bella.
Sàvia.
Tendra.
Viva.
Sospito que l'estimo.
La tarda té un no sé què intensament arrelat a la terra.
30.5.08
Sospita
Petita.
Discreta.
Fràgil.
Especial.
Complexa.
Bella.
Sàvia.
Tendra.
Viva.
Sospito que l'estimo.
La tarda té un no sé què intensament arrelat a la terra.
14.4.08
Antigues joguines
Al mirall has recuperat el somriure cínic dels passos perduts, aquell que fa olor de naufragi i coneix a la perfecció cadascuna de les diminutes sensacions tacades de rendició. Cadascuna de les sensacions que han fet recer a les entranyes i t'han buidat l'estómac. O viceversa.
Voldries esborrar-te'l del rostre, però saps bé que és el lent inici de la revolta. Saps que guanyarà terreny molt a poc a poc, i es despullarà del cinisme al llarg del camí.
Saps perfectament que funciones com les teves antigues joguines. Sols cal buscar un gest tendre que et doni corda.
La tarda té un no sé què de boira espessa.
Voldries esborrar-te'l del rostre, però saps bé que és el lent inici de la revolta. Saps que guanyarà terreny molt a poc a poc, i es despullarà del cinisme al llarg del camí.
Saps perfectament que funciones com les teves antigues joguines. Sols cal buscar un gest tendre que et doni corda.
La tarda té un no sé què de boira espessa.
28.3.08
Alçar somriures
La por és tan sols un obstacle estúpid i sense sentit que s'entesta en tornar negre tot allò que pugui trobar-se més enllà, fins semblar que només ella resta amb nosaltres.Però avui som de colors.
I potser no sabem ben bé com alçar el puny, però mantenim la tendra capacitat d'alçar somriures.
La tarda té un no sé què nuat a l'estómac.
7.3.08
Retorn
Deixes que la música se't filtri per la pell i retorni aquell rastre de calor allà, en aquell lloc inconcret molt a prop de les entranyes.
Tanques els ulls i respires molt fort. Engoleixes cansament, pols, neguits; i evoques aquella mirada que duus tatuada a la punta dels dits, aquella que és l'essència de cada dia.
I, malgrat sigui ja de nit, tens reflexos de sol a les pestanyes.
La nit té un no sé què de retorn als orígens.
Tanques els ulls i respires molt fort. Engoleixes cansament, pols, neguits; i evoques aquella mirada que duus tatuada a la punta dels dits, aquella que és l'essència de cada dia.
I, malgrat sigui ja de nit, tens reflexos de sol a les pestanyes.
La nit té un no sé què de retorn als orígens.
21.2.08
Volar
A voltes els ocells odien l'aire, perquè la seva resistència fa que alçar el vol es torni un esforç titànic.A voltes l'aire és cruel i fueteja el rostre, i les entranyes es remouen impotents quan sembla que la perfecció de les ales no servirà de res.
A voltes, però, tot petit ocell recorda que hi ha un refugi en aquell discret forat de qualsevol arbre. I que no es pot volar ben alt sense la carícia de l'aire.
La tarda té un no sé què molt semblant a la tendresa.
13.1.08
En el fons
Deixa que els somnis et retornin en una carícia tota la tendresa que et vessa la pell.
Somriu.
I no provis d'eixugar les llàgrimes que et besen la galta.
L'emoció et vibra tan intensament en aquest racó que creies impenetrable que t'has tornat petit com el món i gran com la nit que et contempla. I tot recupera el seu senzill sentit.
Molt en el fons, init, sempre vas saber que trobaries la resposta a cadascuna de les nits en què l'angoixa de la teva íntima complexitat et mastegava la son i l'energia.
Molt en el fons, sempre vas saber que un dia el somriure se t'escaparia dels llavis i es tornaria carícia.
El vespre té un no sé què envoltat de màgia.
Somriu.
I no provis d'eixugar les llàgrimes que et besen la galta.
L'emoció et vibra tan intensament en aquest racó que creies impenetrable que t'has tornat petit com el món i gran com la nit que et contempla. I tot recupera el seu senzill sentit.
Molt en el fons, init, sempre vas saber que trobaries la resposta a cadascuna de les nits en què l'angoixa de la teva íntima complexitat et mastegava la son i l'energia.
Molt en el fons, sempre vas saber que un dia el somriure se t'escaparia dels llavis i es tornaria carícia.
El vespre té un no sé què envoltat de màgia.
17.12.07
Irrealitat
En aquesta nit estranya de feina feta amb el pensament ben lluny, la irrealitat vaporosa es revela més tangible que la realitat més propera.
I ja m'està bé.
Potser només sigui que una olor subtil pot evocar un rostre mossegant-se els llavis.
La matinada té un no sé què amb gust de sal.
I ja m'està bé.
Potser només sigui que una olor subtil pot evocar un rostre mossegant-se els llavis.
La matinada té un no sé què amb gust de sal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)