Estupideses

A voltes fa mandra agafar trens que t'apropen a aquesta inquietud, indefinida i indecisa, que es riu de tu des de l'estúpid racó que li has concedit.

Perquè has estat tu. Coi de paranoïc.

Només tu.

I amb quina estúpida cara s'ha de mirar el rostre que t'ha deixat aquesta cara d'estúpid?

Tot

Gires el cap i l'observes pròxima, embolcallada de paisatge, omplint-se de sal i de sol. I penses que, al capdavall, les pors i els fantasmes són passatgers i, tard o d'hora, sols queda l'essència amagada a la seva pell, i aquesta espurna estranya i plaent que has recuperat en algun racó de les entranyes.

Poc a poc, procurant no remoure l'aire, palpes al teu costat fins trobar els pantalons. Furgues a les butxaques i en treus la càmera fotogràfica. Quietament la immortalitzes així, nua però vestida d'energia. Coberta d'un d'aquests instants imprescindibles fets de llum entre les pestanyes.

Hores més tard, ets incapaç d'explicar que aquesta imatge resumeix una cicatriu tancant-se. Que, en realitat, estaves capturant la teva essència, per evitar perdre-la de nou. Que cada resposta anhelada es troba oculta a la seva pell sota el sol.

A voltes, tot té un no sé què ple d'espurnes.

Bàlsam

A voltes voldria ser bàlsam i no surten les paraules que tinc encallades entre el pit i la gola.

A voltes voldria tornar placidesa totes les angoixes de tots els records.

A voltes voldria ser aire fresc. Olors noves. Llum.

A voltes voldria tornar-ho tot sol entre les pestanyes.


Sé que el temps no esborrarà el què és bo i és de veritat...


A voltes, tot té un no sé què molt proper a la tendresa.

Sospita

Petita.
Discreta.
Fràgil.
Especial.
Complexa.
Bella.
Sàvia.
Tendra.
Viva.

Sospito que l'estimo.

La tarda té un no sé què intensament arrelat a la terra.

Antigues joguines

Al mirall has recuperat el somriure cínic dels passos perduts, aquell que fa olor de naufragi i coneix a la perfecció cadascuna de les diminutes sensacions tacades de rendició. Cadascuna de les sensacions que han fet recer a les entranyes i t'han buidat l'estómac. O viceversa.

Voldries esborrar-te'l del rostre, però saps bé que és el lent inici de la revolta. Saps que guanyarà terreny molt a poc a poc, i es despullarà del cinisme al llarg del camí.

Saps perfectament que funciones com les teves antigues joguines. Sols cal buscar un gest tendre que et doni corda.

La tarda té un no sé què de boira espessa.

Alçar somriures

La por és tan sols un obstacle estúpid i sense sentit que s'entesta en tornar negre tot allò que pugui trobar-se més enllà, fins semblar que només ella resta amb nosaltres.

Però avui som de colors.
I potser no sabem ben bé com alçar el puny, però mantenim la tendra capacitat d'alçar somriures.

La tarda té un no sé què nuat a l'estómac.

Retorn

Deixes que la música se't filtri per la pell i retorni aquell rastre de calor allà, en aquell lloc inconcret molt a prop de les entranyes.

Tanques els ulls i respires molt fort. Engoleixes cansament, pols, neguits; i evoques aquella mirada que duus tatuada a la punta dels dits, aquella que és l'essència de cada dia.

I, malgrat sigui ja de nit, tens reflexos de sol a les pestanyes.

La nit té un no sé què de retorn als orígens.