A voltes fa mandra agafar trens que t'apropen a aquesta inquietud, indefinida i indecisa, que es riu de tu des de l'estúpid racó que li has concedit.
Perquè has estat tu. Coi de paranoïc.
Només tu.
I amb quina estúpida cara s'ha de mirar el rostre que t'ha deixat aquesta cara d'estúpid?
29.12.08
19.9.08
Tot
Gires el cap i l'observes pròxima, embolcallada de paisatge, omplint-se de sal i de sol. I penses que, al capdavall, les pors i els fantasmes són passatgers i, tard o d'hora, sols queda l'essència amagada a la seva pell, i aquesta espurna estranya i plaent que has recuperat en algun racó de les entranyes.
Poc a poc, procurant no remoure l'aire, palpes al teu costat fins trobar els pantalons. Furgues a les butxaques i en treus la càmera fotogràfica. Quietament la immortalitzes així, nua però vestida d'energia. Coberta d'un d'aquests instants imprescindibles fets de llum entre les pestanyes.
Hores més tard, ets incapaç d'explicar que aquesta imatge resumeix una cicatriu tancant-se. Que, en realitat, estaves capturant la teva essència, per evitar perdre-la de nou. Que cada resposta anhelada es troba oculta a la seva pell sota el sol.
A voltes, tot té un no sé què ple d'espurnes.
2.8.08
Bàlsam
A voltes voldria ser bàlsam i no surten les paraules que tinc encallades entre el pit i la gola.
A voltes voldria tornar placidesa totes les angoixes de tots els records.
A voltes voldria ser aire fresc. Olors noves. Llum.
A voltes voldria tornar-ho tot sol entre les pestanyes.
Sé que el temps no esborrarà el què és bo i és de veritat...
A voltes, tot té un no sé què molt proper a la tendresa.
A voltes voldria tornar placidesa totes les angoixes de tots els records.
A voltes voldria ser aire fresc. Olors noves. Llum.
A voltes voldria tornar-ho tot sol entre les pestanyes.
Sé que el temps no esborrarà el què és bo i és de veritat...
A voltes, tot té un no sé què molt proper a la tendresa.
30.5.08
Sospita
Petita.
Discreta.
Fràgil.
Especial.
Complexa.
Bella.
Sàvia.
Tendra.
Viva.
Sospito que l'estimo.
La tarda té un no sé què intensament arrelat a la terra.
14.4.08
Antigues joguines
Al mirall has recuperat el somriure cínic dels passos perduts, aquell que fa olor de naufragi i coneix a la perfecció cadascuna de les diminutes sensacions tacades de rendició. Cadascuna de les sensacions que han fet recer a les entranyes i t'han buidat l'estómac. O viceversa.
Voldries esborrar-te'l del rostre, però saps bé que és el lent inici de la revolta. Saps que guanyarà terreny molt a poc a poc, i es despullarà del cinisme al llarg del camí.
Saps perfectament que funciones com les teves antigues joguines. Sols cal buscar un gest tendre que et doni corda.
La tarda té un no sé què de boira espessa.
Voldries esborrar-te'l del rostre, però saps bé que és el lent inici de la revolta. Saps que guanyarà terreny molt a poc a poc, i es despullarà del cinisme al llarg del camí.
Saps perfectament que funciones com les teves antigues joguines. Sols cal buscar un gest tendre que et doni corda.
La tarda té un no sé què de boira espessa.
28.3.08
Alçar somriures
La por és tan sols un obstacle estúpid i sense sentit que s'entesta en tornar negre tot allò que pugui trobar-se més enllà, fins semblar que només ella resta amb nosaltres.Però avui som de colors.
I potser no sabem ben bé com alçar el puny, però mantenim la tendra capacitat d'alçar somriures.
La tarda té un no sé què nuat a l'estómac.
7.3.08
Retorn
Deixes que la música se't filtri per la pell i retorni aquell rastre de calor allà, en aquell lloc inconcret molt a prop de les entranyes.
Tanques els ulls i respires molt fort. Engoleixes cansament, pols, neguits; i evoques aquella mirada que duus tatuada a la punta dels dits, aquella que és l'essència de cada dia.
I, malgrat sigui ja de nit, tens reflexos de sol a les pestanyes.
La nit té un no sé què de retorn als orígens.
Tanques els ulls i respires molt fort. Engoleixes cansament, pols, neguits; i evoques aquella mirada que duus tatuada a la punta dels dits, aquella que és l'essència de cada dia.
I, malgrat sigui ja de nit, tens reflexos de sol a les pestanyes.
La nit té un no sé què de retorn als orígens.
21.2.08
Volar
A voltes els ocells odien l'aire, perquè la seva resistència fa que alçar el vol es torni un esforç titànic.A voltes l'aire és cruel i fueteja el rostre, i les entranyes es remouen impotents quan sembla que la perfecció de les ales no servirà de res.
A voltes, però, tot petit ocell recorda que hi ha un refugi en aquell discret forat de qualsevol arbre. I que no es pot volar ben alt sense la carícia de l'aire.
La tarda té un no sé què molt semblant a la tendresa.
13.1.08
En el fons
Deixa que els somnis et retornin en una carícia tota la tendresa que et vessa la pell.
Somriu.
I no provis d'eixugar les llàgrimes que et besen la galta.
L'emoció et vibra tan intensament en aquest racó que creies impenetrable que t'has tornat petit com el món i gran com la nit que et contempla. I tot recupera el seu senzill sentit.
Molt en el fons, init, sempre vas saber que trobaries la resposta a cadascuna de les nits en què l'angoixa de la teva íntima complexitat et mastegava la son i l'energia.
Molt en el fons, sempre vas saber que un dia el somriure se t'escaparia dels llavis i es tornaria carícia.
El vespre té un no sé què envoltat de màgia.
Somriu.
I no provis d'eixugar les llàgrimes que et besen la galta.
L'emoció et vibra tan intensament en aquest racó que creies impenetrable que t'has tornat petit com el món i gran com la nit que et contempla. I tot recupera el seu senzill sentit.
Molt en el fons, init, sempre vas saber que trobaries la resposta a cadascuna de les nits en què l'angoixa de la teva íntima complexitat et mastegava la son i l'energia.
Molt en el fons, sempre vas saber que un dia el somriure se t'escaparia dels llavis i es tornaria carícia.
El vespre té un no sé què envoltat de màgia.
17.12.07
Irrealitat
En aquesta nit estranya de feina feta amb el pensament ben lluny, la irrealitat vaporosa es revela més tangible que la realitat més propera.
I ja m'està bé.
Potser només sigui que una olor subtil pot evocar un rostre mossegant-se els llavis.
La matinada té un no sé què amb gust de sal.
I ja m'està bé.
Potser només sigui que una olor subtil pot evocar un rostre mossegant-se els llavis.
La matinada té un no sé què amb gust de sal.
10.12.07
Despertar
Quan davant teu l'univers et desperta amb carícies, la resta tan sols és somriure.
I, si pots, fregar-li els llavis en una carícia estúpidament temorosa d'enrampar-se.
La tarda té un no sé què d'energia positiva.
I, si pots, fregar-li els llavis en una carícia estúpidament temorosa d'enrampar-se.
La tarda té un no sé què d'energia positiva.
2.12.07
La darrera mirada enrera
No ho sabies, però quedava una última nina russa per conèixer. La que sempre vas sospitar. Petita, essencial i sàvia com la sang que li circula a les venes. La que té totes les respostes.
Apareix només per dir-te desfes-te del fang del passat, init, que no mereixes aquest llast. Desfes-te'n i posa a prova aquestes ales que has après a tenir plegades. Vola, init, i sent el vent a la cara i el cos lleuger. Vola i podré somriure una miqueta més.
I li dediques una darrera mirada còmplice abans de girar-te i alçar els ulls.
La nit té un no sé què de pàgina per escriure.
Apareix només per dir-te desfes-te del fang del passat, init, que no mereixes aquest llast. Desfes-te'n i posa a prova aquestes ales que has après a tenir plegades. Vola, init, i sent el vent a la cara i el cos lleuger. Vola i podré somriure una miqueta més.
I li dediques una darrera mirada còmplice abans de girar-te i alçar els ulls.
La nit té un no sé què de pàgina per escriure.
29.11.07
Verd-blau
L'enuig que et batega a les venes desapareix, gairebé amb tendresa, en evocar la remor del mar gronxant-te al ritme de la seva veu. L'escuma jugant amb els seus dits, tornant-se carícia. La sal nuada a les pestanyes, abastant-te la seva olor.
El record d'una melodia que apareix així, poc a poc i sense avisar.
I el món lluny, molt lluny, recuperant aquest to verd-blau que el fa especial.
El record d'una melodia que apareix així, poc a poc i sense avisar.
I el món lluny, molt lluny, recuperant aquest to verd-blau que el fa especial.
Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...
La nit té un no sé què de colors vitals.
26.11.07
Perfils
Segueix caminant, que la seguretat del roure és sols el primer pas.
Segueix caminant.
I no oblidis que hi ha paisatges vinculats al nostre alè.
El vespre té un no sé què perfilat a l'horitzó.
I no oblidis que hi ha paisatges vinculats al nostre alè.
El vespre té un no sé què perfilat a l'horitzó.
21.11.07
El sol a la pell
Respirar l'aire i sentir-lo especial. Esbossar somriures amb el deambular de la gent. Sentir cada un dels sentits oberts i selectius, buscant l'essència de cada petit instant.
El petó del vent a la galta.
Les notes de colors, rastre de cada vol irregular sorprès en l'aire.
El xiscle burleta d'aquella cotorra.
La carícia del sol a la pell.
El petó del vent a la galta.
Les notes de colors, rastre de cada vol irregular sorprès en l'aire.
El xiscle burleta d'aquella cotorra.
La carícia del sol a la pell.
Vaig cantant
fluixet pel carrer com un babau
aquesta cançó que tinc al cap
des que m'he llevat
i s'ha enganxat com les lleganyes.
Vaig cantant
fluixet pel carrer com un nen gran
aquesta cançó que et vull donar.
Et porto al damunt i m'agrada.
fluixet pel carrer com un babau
aquesta cançó que tinc al cap
des que m'he llevat
i s'ha enganxat com les lleganyes.
Vaig cantant
fluixet pel carrer com un nen gran
aquesta cançó que et vull donar.
Et porto al damunt i m'agrada.
La tarda té un no sé què que es mou a batzegades.
15.11.07
Espurna
En retornar al seu lloc, un petit trosset de vidre reflexa per uns instants la lluna.
Talment com una espurna.
Talment com si et piqués l'ullet.
I alguna cosa et fa oblidar aquest vent traïdorament fred.
La nit té un no sé què tendrament reconfortant.
Talment com una espurna.
Talment com si et piqués l'ullet.
I alguna cosa et fa oblidar aquest vent traïdorament fred.
La nit té un no sé què tendrament reconfortant.
14.11.07
Un dijous qualsevol
És curiós com, a voltes, pensar en un dijous qualsevol fa sentir la lentitud nuada entre els dits. I el sol baix reflexat a les pestanyes.
I, de fet, la resta són foteses.
La tarda té un no sé què de dijous entre les pestanyes.
I, de fet, la resta són foteses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)