En retornar al seu lloc, un petit trosset de vidre reflexa per uns instants la lluna.
Talment com una espurna.
Talment com si et piqués l'ullet.
I alguna cosa et fa oblidar aquest vent traïdorament fred.
La nit té un no sé què tendrament reconfortant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
No puc prometre que el vent fred et porti tots els vidres que un dia van caure i se'n van anar volant... Però podria intentar transformar-me en un petit "armadillo" buscador i colar-me a poc a poc per llòc inòspits i de cop i volta aparèixer amb un vidre que esdevindrà espurna...
O transformar-me en una d'aquestes fulles que ballen soles amb el vent...
I poc a poc trobarme amb tu.
ARMADILLO.
Se me olvidaba...
Et veig,
el sol s'amaga entre els teus cabells.
Em sents,
aixeques la mirada
i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar
que em venen ganes de cridar:
Res no m'espanta.
Por de la por,
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig;
de no ser capaç de somriure
quan dius que m'estimes.
I, en retornar al seu lloc, l'INIT fa que aquestes pàgines tinguin un no sé què de tendra complicitat i que per una escletxa petita d'una ànima que l'enyorava s'escapi un : uuuuf.
ISNEL!!!
;)
INIT !!!!!!!!!!!
:)
a vegades una espurna, una engruna de llum fa el mateix fet que tota la llum del sol.
m'agrada tornar-te a llegir Init.
Salut!!!
Init!! per fi llegirem de nou els teus escrits!!
Dol!! Benvinguda!
:)
Merci:)
Publica un comentari a l'entrada