El record d'una melodia que apareix així, poc a poc i sense avisar.
I el món lluny, molt lluny, recuperant aquest to verd-blau que el fa especial.
Serenament quan ve l'onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués queda's.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...
La nit té un no sé què de colors vitals.
4 comentaris:
:)
:D
:D !!!!!!
;)
Llegint-te, gairebé que jo també em reconcilio amb el món. Gairebé.
Fan falta més persones com tu, Init. Moltes més persones com tu. Un exèrcit. Per combatre tanta mediocritat humana, tanta hipocresia, tanta estupidesa.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre.
Acollida (he escrit això sota la identitat del Lloro perquè no m'ha quedat més remei; el trasto, avui, no m'ha deixat triar identitat).
Com no! preciós!! ;)
per fi he conseguit posar la mev aidentitat!! soc tant patata que no sabia com fer-ho. Em sap greu init trencar la teva bellesa de parules!! però ho havia de dir!
Publica un comentari a l'entrada